divendres, 29 de juny del 2018

reunio nous matriculats curs 2018/19

El proper dijous 12 de juliol a les 19h es realitzarà la reunió informativa dels nou matriculats pel proper curs 2018/19. A la sala d'actes del propi institut.
Aquesta reunió és molt important, es presentaran el calendari del curs, els horaris,les assignatures i el material obligatori per realitzar el curs a partir del 14 de setembre.
També podreu realitzar qualevol consulta i concretar temes personals amb els coordinadors.

                                                  
 

dimecres, 2 de maig del 2018

Crèdit de Síntesi de Roses al Canigó

El nostre crèdit de síntesi és un gran viatge, ens podriem passar hores penjant fotos, videos i explicant com és d'especial aquest viatge. Aquest curs hem decidit penjar al blog el diari personal d'un dels alumnes participants.
Així de simple, així de pur, sense trampes ni focs artificials... Cafemn Illa de Rodes en estat pur.
Això és el Cafemn:



De Roses al

Canigó




La teva pròpia actitud



Dia 1 - 23/04/18

Comencem el crèdit, i em començo a posar nerviós..
Com serà? Podré? Serà molt dur? Bua.. Segur que serà espectacular, veurem, pensava.

Començo a veure als meus companys, a l’institut, tothom ens mira, ens comencem a motivar i preparar tot; logística dia 1 ens orienten per deixar bosses, parlar amb profes ho deixen tot apunt, ens posem els escarpins i cap al GEN. al arribar vam fer grups de 7 per anar en raquero, i arriba a Empuriabrava, la veritat va ser molt chill-out, relaxat, perquè bàsicament la majoria no havíem de fer res. El meu cap comença a donar voltes i diu: “hostia, hem començat el crèdit de síntesi”, però realment no tinc aquesta sensació, molt estrany, veurem aquesta nit o demà si ja faig el canvi de xip.

Arribem a Empuria i fem canvi de transició i em canvio i agafo la roda de la meva bicicleta i la provo abans de sortir, tenia la sensació de ni saber anar en bicicleta, els nervis imagino. Sortim i comencem a rodar, molt fàcil, molt poc exigent, tot massa fàcil per ser el crèdit de síntesi, tot fàcil per aquell vídeo que ens van presentar fa 7 mesos, per aquell cop em pensava que el CAFEMN era  Planeta Calleja, flipava en colors, pensava que no podria fer ni un 1% del que estic fent, però bueno, que encara es el primer dia.

Dinem i fem la transició cap a cavall, no arribaven, nosaltres esperant i jo amb una son, no podia pensar en res més que en dormir, i les meves zero ganes de muntar, peró bueno, forma part del crèdit.

A l’hora d’anar en cavall va ser avorrit, si, un altre cop. Sincerament no em reconec, no tinc la il·lusió que he tingut fins ara al CAFEMN, totes les rutes, vivències, la ruta de 3 dies en BTT que va ser espectacular... Però un altre cop penso que serà cosa de què es el primer dia, que a la tarda, tindré aquella sensació. Desmuntem un altre canvi per fer bicicleta i anar cap al refugi de La Vinca, on vam arribar una mica tard, però bueno, no importa gaire, tornem a muntar campament, sopem,fem feed-back i a dormir.

Resum del dia 1: Un dia qualsevol.



Dia 2 - 24/04/18

Toca dia de logística, són les 6:45 i hem començo a vestir per començar a preparat tot. Agafo les meves bosses d’exemple per separar caiac, una altra bossa amb conducció a peu, i ficàvem la bossa del campament a la furgo, la vaig liar personalment i vam haver-hi de recular, arreglar les dues furgos, separar lo de l’esmorzar, que jo no hi era pendent, bueno bàsicament el dia començava malament, estressant, i perquè no venut per alguns de logística, que no col·laboraven, després d’haver-hi deixat clar que s’havia de fer 20 cops al dia següent al donar ordres diguessin que era la seva primera noticia, gent que es dedica a molestar, una altre persona de logística que es l’ultima persona en endressar la motxilla, etc. Tot això en una pallissa de gairebé dues hores en la qual estava mort de gana, i després al començar el guiatge anàvem amb 20 minuts de retràs. Noto de que ja no funcioni perfecte les coses passi a descontrolar un factor molt important com és el temps.

Quan en el meu cap noto que algo no funciona, significa que tot va molt malament i no m’agrada, aquest any m’he donat compte que no tot pot ser perfecte, i n’hi ha algú que sigui perfecte, però jo sento que tot ha d’anar 100% bé. I sempre donaré tot el que pugui i més, però bueno, tot va amb retràs, i hem de guanyar temps i al final perdem més temps a l’hora de fer caiac. Acostumo a relaxar-me fent caiac, ja que m’agrada molt, però no hi era dia per gaudir, un altre cop sento que no estic bé mentalment, estic agobiat, molt estrès, un cúmul de sensacions no gaire bones. Després d’acabar caiac a correcuita, desinfectem caiacs, els carreguem i ens equipem de BTT.

Hem d’anar cap a Maçanet de Cabrenys i començo a gaudir del crèdit però a la vegada amb l’estrès que implica anar tard. Arribem a Maçanet, berenem, ens equipem de conducció a peu, ruta molt exigent perquè estem cremats i és molt de desnivell positiu.

Un company que era guia proposa que logística fassi un grup i tiri endavant per si no arribem tant tard. Un detall per la seva part i un despliege físic important que implica més exigència encara.

També aprofito per donar les gràcies a un company que ha treballat com si fos logística i ha pencat molt en un dia tant dur. Bon detall.

18:55 Arribem al refugi de les Salines, personalment estava molt content després de tot el patiment. Peró realment, de veritat he d’estar content? Després de tot el dia de merda, logísticament, ha sigut un punt d’alegria ja que tot ha sigut recuperat. A l’hora de sopar em desmarco i no participo en res, em vaig al meu aire, parlo amb el meu pare, amb alguna amiga per telèfon i quan torno veig que està el sopar fet i m’alegro, el tastejo i brutal, estava deliciós i sento que alguna cosa per fi funcionava, curiosament quan jo no hi era. Sopo super bé i toca feed-back, i m’adono de que hi he estat equivocat tot el dia, que al final no és el més important i em sento responsable de que els guies s’hagin centrat més en el temps que en la natura, explicacions, guadir-ne…

En fin, dia 2, acabo cremadisim, encara no m’he trobat.



Dia 3 - 25/04/18

M’aixeco a les Salines i estic realment fotut, preparo tot i esmorzo, avui ens esperava un dia molt dur perquè només caminàvem, era l’equador del crèdit i personalment vinc d’un dia molt cremat. Dia desmotivat, però bueno, arranquem a caminar. Pujades, baixades, corriols, fagedes..
No s’acabava mai, el segon guiatge n’hi havia una grimpada, i la volia fer per desconectar, i així va ser, en va motivar una mica més. Per cert, aquest dia em tocava guiar i sempre acostumo a posar-me nerviós o intentant tenir-ne pressió per fer-ho bé, però avui no m’importava gaire com sortís.

Després del trenca cames arribem a l’Ecogite i dinem mentre’s ens mullem els peus al riu que havíem d’atravessar. Activo el mode de concentració i faig canvi de xip, tot comença força bé, vaig amb compte de no liarla i perdre el grup, ja que quan vam venir l’altre cop ens vam perdre fins trobar Paracolls, continua tot molt bé i quan arribem al coll de Paracolls, els de logística demanen partir el grup i avançar, em sembla una bona idea per ells, perquè esgotat mentalment necessitava còrrer.

Començem a còrrer cap a Arles i en 30 minuts ja estem al poble, guau! Vaig gaudir molt i estava molt més content que aquest dies, canvi de mentalitat, torno a ser una mica més positiu, però encara no he trobat el sentit a aquest crèdit, em començo a preguntar si al final no hi seré conscient fins que passi un temps, veurem. Em vaig a dutxar, i guau!, brutal, ho necessitava també, em quedo com a nou, i parlant més tard amb Ruben menciona la frase “a la gent bona, sempre li passaran coses bones”, em marca.

Sopem, feed-back, i a dormir, valoració del dia: més positiu que aquests darrers dies però em falta algo, espero trobar-lo. Donar les gràcies a l’Anna i en Ruben per fer-me pensar sempre, de veritat, gràcies.


Dia 4 - 26/04/18

Dia relax, agafar la bicicleta, visitar les gorges i anar cap a Cortsavi, m’aixeco, esmorzo i preparo tot com cada dia i començo a pedalar. Les gorges m’han agradat molt, m’ha semblat fascinant, les plantes era lo de menys, el lloc, les coves, les roques i l’aigua em flipava, però un factor extern ha fet que no pogués gaudir al 100% i era el xivarri que provocava tot el grup, peró bueno. Després tornem anar en bicicleta i tocava una pujadeta dura i com a Bassegoda m’acompanyo de la Mireia, que està molt forta i anem fent poc a poc i motivant-nos, sempre és més fàcil fer algú díficil quan no estàs sol. Al arribar al Càmping agafo el telefon, engejo l’Spotify i poso Amelie, agafo la màrfega i tanco els ulls fora i de sobte començo a gent sentir que li agradava la música, que feia jo escoltant això, etc. Tanco els ulls i reflexiono de tot, estant a un dia de fer cim penso que està fallant en aquest crèdit, però encara no ho trobo, o si, no sé, es perquè s’acaba i trobaré a faltar tot això? No sé, desconecto i tanco els ulls, em trobo a l’Anna i algú més a prop meu escoltant la música, comencem a xerrar, a posar i compartir cançons i arriben més profes a fer estiraments, respiracions i coses rares que mai n’havia fet, però és curiós i m’agrada. Després d’exposar tonteries que sabíem fer però eren inútils, com caminava amb els genolls, tenint els peus creuats, tonteries… però més content.

Parlant amb l’Anna intento trobar per fi el punyetero motiu del perquè no estic gaudint, i arribo a la conclusió de que és dol, no vull que s’acabi, trobaré a faltar tot i aquest 7 mesos han volat, més tard amb Mireia ens hem posat a passejar i a parlar d’això, necessitava desfogar-me una mica, estic més content encara, però no sóc feliç (?)

Em dutxo i em relaxo, i em passo la resta observant a tothom, a tot, l’entorn, etc. Cada vegada sóc més conscient de que he de gaudir del moment i poc a poc torno a ser jo. Sopem, escric això i em vaig a dormir que el Canigó està molt aprop.

Resum del dia 4: punt d’inflexió en aquest crèdit, sóc més conscient de tot.



Dia 5 - 27/04/18

Concentració màxima des del minut 1, avui hem de fer cim, res pot sortir malament, no em puc fer mal, he d’estar atent, dofisicar, avui es el dia, no em puc permetre qualsevol error o problema que no em fasi fer aquest cim. Avui estic hipermotivitat, super concentrat, és avui o mai. Avui si que sentia d’estar-hi al crèdit de síntesi, avui començava a entendre que s’acava i que trobaré a faltar a tothom, companys, profes, coneguts i amics, trobaré a faltar la convivència, totes les hores que passat junts, dintre i fora, les festes, desconectar del món real i passar-m’ho bé. Es pensar això i començar a posar-me nerviós i a emocionar-me una mica. Però al lio que hem de tancar maletes, aixecar campament, esmorzar i deixar-ho tot llest que a les 8 marxem.

Al pujar a la bici es una sensació molt estranya, sents que n’hi ha molta pressió a sobre, no tens ganes de res més que de mentalizar-te. Al sortir en bicicleta estava just darrera d’en Ruben, i que de veritat, sento que estava més concentrat que mai, però no només jo, sinó tothom, era un silenci tronador, el cap ple de pensaments i no s’escoltava res. De sobte Ruben comença a parlar-nos, a mentalitzar-nos, de que faríem cim, ara mateix no em recordo de que va dir, però això em passa sovint, oblidar lo que la gent diu, però lo que no oblido mai es d’aquella sensació que em feia transmetre, de que érem capaços, els nervis a flor de pell, i tornar a recordar tot el CAFEMN, joder, no vull pas que s’acabi mai això. Arribo a punt que em comença els ulls a posar vidrossos sobre la bici.

Comença la pujada i sentia que l’havia de fer jo i el meu cap, arriba un moment que en Ruben diu ultima curva, cinc minuts més i ja hi érem al coll, últims moments de BTT, que s’acabava ja i que ho donéssim tot, tot amb ACTITUD, aquesta es la paraula clau, ACTITUD, si mai ten actitud, mai arribaràs enlloc, fa 7 mesos no tenia actitud, tenir por, pànic, vergonya, no em volia ni presentar a delegat perquè em sentia dèbil, era una falta d’actitud, ien el transcurs d’aquest curs, he sentit que em coneixia de veritat, que podia ser jo, que es pot ser més que un capullo i reconèixer que tinc debilitats, cosa que mai havia pogut fer, aparentar, demostrar ser una persona que no era, ser sempre feliç, sento que tot això ha sigut gràcies a aquest curs.

Era la primera vegada que dues persones em veiessin ser jo de veritat, deixar-me conèixer, plorar, cosa que només m’havia vist la meva cosina, els meus oncles i el meu pare. Menció especial per aquests dos, que gràcies perquè realment heu sigut de gran ajuda.

M'acabo de desmadrar escrivint això, continuo. Faig aquella pujada amb actitud, donant to de mi però amb el control, i dosificar-me lo suficient per no cagar-la en l’ultim moment. Arribem al coll i es moment de canviar-se i fer 1200 metres de desnivell en 4 km, en 3 hores i mitja, ja comença a sentir que res hem faria enrere i arribava segur. Era un dia de pensar molt, ajudar al grup, i motivar-nos, no va ser pas dura les primeres 3 etapes, el temps passava volant, físicament podia amb tot, controlava tot i procurava no cansar-me gaire i així vaig fer.

L’ultima etapa, al posar-nos els grampons començava a posar-me nerviós, un formigueig a la panxa, i jo deia “ja hi som”, estava tant aprop el cim.

Començo a clavar puntes i cada cop que m’apropava més a aquell cim tan rodonet tenia més ganes de plorar. Cada cop més ganes, i sento que ja no ho podria controlar. Arribo a d’alt i el meu cos desprèn una adrenalina, després de tot lo que he fet increïble, però en qüestió de segons, ja que,em dona el bajón que preveia venir. Començo a abraçar a tothom, a plorar molt, no havia cap control i recordant tot i donant per finalitzada molt en contra de la meva voluntat aquesta etapa.

Aquest any heu format part del millor any de la meva vida, malgrat tingui només 17. Em nego que això s’acabi aquí, no sé com, ni quan, però sé que tornaré, perquè des d’avui una part de mi estarà sempre al CAFEMN.


Gràcies a tots, gràcies per aquest meravellós any, gràcies per fer-me descobrir, gràcies per deixar-me amb més ganes de CAFEMN. Gràcies Ruben, sempre estaré agraït per aquell dia en el Pans, per voler demostrar ser un capullo, però en realitat ser una magnifica persona, gràcies Mireia. Gràcies Joel. Gràcies Anna per brindar-me una nova oportunitat, per demostrar-me que estava equivocat, per ajudar-me a aclarir-me. Gràcies Vilella, Eva, Roger, Diana, Casorrán, Anna, Ruben, Tat, David, Gerard, gràcies a tots els meus companys per tots aquest moments.

Gràcies de tot cor, a tots!

José Gonzàlez





















dimecres, 18 d’abril del 2018

Setmana intensiva de kayak de mar


Primer dia

El dia 3 d’abril va ser una nova etapa per nosaltres, els alumnes del CAFEMN.
Estàvem a punt de començar una setmana intensiva, tant de coneixements com d’experiències, els quals viuríem i aprendríem sobre el caiac.

El caiac ja l’havia practicat anys enrere, com un nen/a qualsevol que va a un parc d’aventures i va amb un caiac amb els amics o familiars i gaudeixen de jocs molt divertits.
Apart de la diversió que el caiac et proporciona, te una sèrie de coneixements darrera, que, aquesta setmana he arribat a aprendre gracies als meravellosos instructors Pau Calero i Rai Puig, dos grans caiaquistes.

Tant jo com els meus companys estàvem ansiosos per descobrir aquest nou món des de una perspectiva més professional.

Tot va començar amb una presentació molt agradable per part dels nostres instructors que ens van ensenyar les instal·lacions  d’SKKayak de Llança i ens van fer una petita introducció sobre que es el caiac d’on prové i altres dades molt interessants.
Aquestes primeres hores de classe van ser les úniques hores en les quals estaríem a terra fent teoria durant tota la setmana.

Una estona més tard vam entrar a l’aigua amb caiacs dobles i vam fer una volta a l’espigó de Llançà.
Aquell dia vaig sentir una forta adrenalina al passar al costat de l’espigó, rosant les parets amb aquelles fortes onades que ens empenyien contra elles.



Amb aquesta experiència vam aprendre a com equilibrar bé el caiac entre dos persones, a palejar correctament per moure’t entre les onades i a posar el grup refugiat del vent en cas de bolcades, que hi van haver 6 en un mateix caiac on hi anaven 3 persones.

 Pau Calero i Ray Puig





Segon dia

4 d’abril, primer dia superat, ara tocava el segon, a Sant Pere Pescador, al riu Fluvià, que més que mai tenia ganes de començar-lo i descobrir quines coses podria arribar a aprendre aquell dia.

Va ser un dia replet d’emocions jo i molts dels meus companys vam portar per primer cop un caiac de mar individual.

Al principi vaig tenir una sensació inestabilitat molt forta ja que aquell aparell es movia d’un cantó a l’altre.
Un cop ens van ensenyar la tècnica, vam fer circuits per agafar el tacte al caiac.

Tot seguit vam aprendre a com bolcar i desbolcar d’un caiac i a fer un rescat. Al principi em va costar entendre tots els passos ja que m’atabalava i el meu cap desconnectava al ser una situació a contrarellotge.


Algo que vaig aprendre ràpidament va ser a base de cop de cap, literalment.
A l’hora de bolcar i sortir del caiac, vaig calcular malament i quan era sota l’aigua vaig tirar el meu cap enrere, cosa que van dir que no s’havia de fer i em vaig fer tal cop que durant la resta del dia pensava en que si bolcava tires el cap endavant. En fi, son tonteries que ens poden passar però que en veritat són útils perquè el dia de demà no et tornin a passar.

Tercer dia

5 d’abril, un dia més, i aquest tenia una pinta increïble.
Vam anar al GEN de Roses on vam aprendre a fer rescats de caiacs dobles i el més important per mi va ser aprendre a fer el meu primer guiatge amb caiac.

Tothom tenia pensat que al ser un medi el qual ens desplaçàvem lents, seria molt més fàcil portar un grup, però no, és molt més difícil del que ens esperàvem, però ens va servir d’exemple per adonar-nos de que tota feina ben feta sembla fàcil.
       

Quart dia

6 d’abril, el penúltim dia, el dia abans de l’examen final.
Va ser un dels dies en que més coses vaig aprendre, com, la importància que té saber expressar les coses als clients i perquè.

També vam fer guiatges però aquesta vegada al riu Fluvià, a Sant Pere Pescador, un territori totalment diferent a l’anterior, una forma de guiar un pel diferent però al fi i al cap es tracta de saber adaptar-se a les condicions.

El que em va sorprendre més d’aquest dia va ser el show que ens va fer en Pau Calero amb la tècnica de l’esquimotatge i com jugava amb ella per fer voltes i voltes a l’aigua dins el caiac.

Cinquè dia

9 d’abril, Roses, últim dia d’aquesta gran setmana, el dia en que ens examinàvem els alumnes del CAFEMN B.

Va ser un dia molt intens on els meus companys i jo vam demostrar tot el que havíem aprés tant a l’examen pràctic com al teòric.

L’examen pràctic tot i que molta gent creu que es el més fàcil, en aquesta ocasió, per mi va ser la part més complicada ja que hi havia una part que era exposar-se davant del grup i fer de guia, una altre era fer un rescat i l’altre un circuit per la platja.

Vaig haver de repetir el rescat perquè es el que més em costava, aquell petit fallo que sempre feia i no me n’havia adonat fins el dia de l’examen va marcar la diferència i gracies a això he aprés molt. 

El més dur va ser exposar davant del meu grup ja que tot i que sóc una noia molt extravertida, a l’hora de fer un paper professional com el que és ser guia, em posava nerviosa per por a fer-ho malament.

Gràcies als consells dels nostres instructors, vaig aconseguir el meu objectiu i ho vaig fer el millor que vaig poder.

Ha sigut una setmana repleta d’emocions les quals m’encantaria que tothom les podes viure com ho fem els alumnes del CAFEMN.


Júlia Molina





dimarts, 17 d’abril del 2018

Info raid intercicles Les Franqueses 3 i 4 maig


INFORMACIÓ TÈCNICA


El 7è Raid Intercicles constarà de dos sectors: est i oest que, enllaçats, dibuixaran un vuit. Cadascun d’aquests sectors tindrà ampliacions i dreceres que permetran a cada equip allargar o escurçar l’itinerari base previst.
La BTT tindrà una paper molt rellevant en el raid, ja que els dos sectors es faran íntegrament en bicicleta.
El sector oest tindrà dues extensions a peu: cursa vertical + orientació específica i una prova tècnica: búlder. El sector est tindrà una extensió de BTT linial + ràpel i tres proves tècniques que us anireu trobant en diferents punts de l’itinerari base: equitació, slackline i tir amb arc.
És un itinerari exigent pel que fa a la distància acumulada, no pas per la dificultat tècnica, i som conscients que només completarà el recorregut íntegre un percentatge baix dels participants. No obstant, el disseny de l’itinerari permet que cadascú faci un raid a la seva mida. Pels més exigents serà un repte completar els dos sectors amb totes les extensions, mentre que d’altres potser us conformareu fent un dels dos bucles sense cap extensió. Diverses opcions intermitges són també possibles.
Les dreceres us permetran escurçar el recorregut voluntàriament o de manera obligatòria si arribeu més tard de les hores de tall que l’organització marcarà per qüestions de seguretat.
Esperem que tots i totes trobeu l’tinerari que més s’ajusti als vostres interessos i, sobretot, que gaudiu del nostre entorn i de l’activitat que us estem preparant.

diumenge, 8 d’abril del 2018

JORNADA PORTES OBERTES CAFEMN 18/19

El proper dimarts 8 de maig a les 19:00h tindrà lloc al nostre institut la jornada de portes obertes del CAFEMN 18/19.

dissabte, 7 d’abril del 2018

El proper curs 18/19 ja oferirem el Grau Superior d'Animació d'Activitats físiques i esportives.


Després de molts anys d'esforç hem aconseguit pel proper curs 18/19 el cicle de grau superior d'animació d'activitats físiques i esportives (LOE). Un cicle molt important per tal de continuar els vostres estudis en el món de l'esport.
Estem molt il.lusionats amb aquest nou projecte i ja hi estem treballant amb tota la nostra energia com sempre.
En breu tindreu més informació a la web de l'institut: jornada informativa i periode d'inscripció.

JORNADA DE PORTES OBERTES: 22 DE MAIG 19:00 h.

Família Professional: Activitats físiques i esportives
Nivell: Cicle formatiu de grau superior
Durada: 2000 h en dos cursos escolars
Títol que s’obté: Tècnic superior en animació d’activitats físiques i esportives

dissabte, 24 de març del 2018

RUTA 3 DIES BTT ROSES - BASSEGODA

Ruta BTT
Etapa 1: Roses – Refugi Bassegoda. 67 kms i 1.000 D+

Eren les 3 de la nit quan un fort soroll provinent de l’exterior hem va despertar, allà ja vaig empassar saliva i hem vaig tornar a dormir amb un mal pressentiment. A les 7 del matí al sortir de casa el meu pressentiment de aquella nit es va fer realitat, un mal pressentiment anomenat tramuntana, una tramuntana forta la qual feia que et belluguessis d’un costat a l’altre al caminar, per la meva prèvia experiència ja sabia que aquell dia havia empitjorat molt per aquell simple fet. Un cop arribat a l’institut veia com les cares espantades de la gent s’amagaven darrere les motxilles que portaven, intentant protegir-se del fred, tots anaven esbufegant pensant en la ruta que els tocava fer en breus moments. Un cop les maletes estaven carregades a la furgoneta vam començar a pedalar.

Vam arribar fins a Vilanova de la Muga on ja alguns companys no van poder seguir per certs motius. A Vilanova ens vam trobar amb un fet estrany, pràcticament paranormal, de cop i volta a una bicicleta que estava estacionada se li va trencar un radi, per sort un dels que va abandonar per migranyes li va oferir la seva bicicleta i així donant-li la oportunitat de seguir sense perdre temps direcció a les Escaules, una gran mostra del companyerisme a la ruta.

Durant la ruta havia estat a darrere de tot ajudant a la gent que li costava més o que tenia algun problema ja que jo físicament anava molt bé, però abans de arribar a la pròxima parada, vaig decidir no amargar-me la ruta i vaig començar a gaudir una estona fent el cabra per el tramit mòbil marcat per els professors. I desprès de divertir-me una estona vàrem arribar a la majestuosa parada, un lloc anomenat les Escaules, terreny per on passa el riu Muga, no era un simple lloc, semblava el paradís, un terreny amb una continua línia cristallina d’aigua que avançava per salts, incloent una cascada meravellosa, llàstima que haguéssim de continuar la ruta ja que aquell lloc era una delícia per els ulls d’una persona.
De les Escaules a Terrades ja vam trobar una cosa que fins el moment en aquella ruta no ens havíem trobat, la primera pujada forta, no una pujada qualsevol, si no una pujada en la qual ja carregàvem 35km de ruta, lluitant contra aquell vent que bufava amb tanta ràbia que havia fet plegar a alguns companys. Un cop superada a 1km quedava la salut de Terrades on vam parar a dinar per recuperar forces i continuar fins la nostre meta. Quan en Rubén, el professor de btt, es va aixecar les cares de la gent es van tornar a enfosquir ja que tots sabien que tocava, tornar a pedalar.
Següent parada, Albanyà. Un tram curt però molt castigat pel vent de cares, allà va ser quan la gent va entendre més la importància del rebufo, peça clau durant tota la ruta. Es va necessitar fer una parada a Albanyà per descansar de l’esforç per lluitar contra el turment del vent durant tota la ruta i preparar-se per començar la pujada al nostre objectiu, el refugi del Bassegoda, en aquell moment dos companys més es van haver de retirar a causa del gran desgast físic que suposava  enfrontar-se a aquell vent, allà va ser un dels moments que en aquell dia van destacar, el veure un company plorant per la ràbia de no poder continuar la part final de la ruta amb tot el que portava per arribar-hi, em va fer pensar en totes les emocions que havia sentit durant aquell dia i vaig recordar el motiu del perquè un dia vaig decidir fer-me “ciclista”. Tot desprès vam iniciar la pujada al Bassegoda per carretera, va ser bastant senzilla, no nomes per mi si no també per molts companys ja que durant la ruta havien estat lluitant contra el vent, i allà quasi no tocava, vam acabar la part de pujada.
En poc temps ens vam plantar en el refugi on la gent podia descansar, jo vaig decidir anar a buscar llenya pel foc i així aprofitar més el temps. Desprès de sopar que van preparar els companys vam acabar el dia rient una estona a la vora del foc.

Personalment m'agradaria donar uns consells a tota aquella gent que llegeixi això.
       Disfruta de la ruta de la ruta com puguis, això farà que tot sigui més amè i divertit, i en gran part no te n'adones de l’esgotament.
       Fes cas a la gent que tingui més experiència que tu ja, que els seus consells valen or, et poden ajudar moltíssim en els trams difícils.
       Has de tenir sempre una mentalitat positiva, ja que si el cap no tira el cos tampoc ho farà, i si el cap comença a pensar que no pots més t'enfonsaràs

Ivan Ezquerra


                  Etapa 2: Refugi  – Bassegoda - Refugi  15 kms i 620 D+

A les 8 del mati ens aixequem tots i veig que molts dels companys es queixen de que tenen molèsties musculars ja que el dia passat vam patir bastant degut a la forta tramuntana, però també estaven mes tranquils perquè ens havien canviat la ruta i la van fer mes curta, tot seguit vam anar a esmorzar.

Un cop esmorzats ja tocava agafar les 
bicis per fer una baixada d’escalfament  on estava la camioneta i allí ens fan una petita explicació d’una baixada una mica més forta per no emocionar-nos i anar massa ràpid però com és normal tots el companys anaven massa ràpid i jo no els podia seguir perquè anava últim ja que vaig tenir un petit accident fa uns mesos i encara anava amb una mica de por , un cop arribem al planer gens cansats perquè no hi havia cap pujada deixem les bicis

a un costat per deixar passar el cotxes i comencem  a fer un tram a peu, per un corriol molt bonic fins arribar a una ermita (St.Joan de Bussols) on hi havien  unes vistes espectaculars, a l’ermita ens  parem una estona per beure i menjar una mica, desprès de haver descansat i riure una estona ens tornem a posar en marxa i  baixem per on hem pujat fins arribar a on estaven  les nostres bicis on  ens fan una petita explicació de la pujada forta que venia i aquí va ser on molta gent es va començar a preocupar però per això ens portàvem preparant tot el curs per arribar al cim del Bassegoda , i cap amunt, vam començar a pujar i jo com sempre faig em vaig anar amb el meu company de ruta en Marc i vam començar a pujar i si algú no podia ens ajudàvem i axis constantment i a més com anàvem parlant  la pujada se'ns va fer curta i gens forta, abans d’ arribar al coll del Bassegoda  fem una parada estratègica per agafar aire i veure una mica i perquè tot i haver una senyal quan vas amb el cansanci a lo millor no la veus i t'equivoques i te’n  vas cap un altre lloc, un cop explicat seguim i com ja faltava menys tots treien les ultimes forces que quedaven per no baixar de la bici i arribar al coll del Bassegoda on parem a deixar les bicis un altre cop, menjar una mica i beure aigua , aquella parada per alguns va ser un miracle ja que anàvem bastant cansats. 





Un cop hem deixat les bicis ja quedava menys per arribar al cim, comencem a caminar per un corriol fins estar al costat de la grimpada on ens expliquen com anirà i just al costat es veia el cim i ens posem a caminar per fer la grimpada per arribar al cim de Bassegoda (1.300m) on vam tocar la gloria. Finalment vam arribar al cim que se’ns va complicar des del primer moment, havent de desplaçar  els tres dies de la ruta  per les temperatures i el primer dia per culpa de la forta tramuntana. 
Un cop haver-ho gaudit toca tornar a baixar per on hem pujat ,un cop arribem al refugi ens canviem per estar més còmodes i berenem després  ens fan un repàs de com es canvia la roda de la bici i de com lubricar la cadena per la tercera jornada. 

Un cop acabada anem a lubricar la cadena i els que tenen que fer el sopar comunitari es posen a fer-ho i per acabar el dia fem el feedback habitual i a dormir que el dia següent ja tocava tornar a casa amb 70 kms per endavant.
En resum gran dia ,superant les meves pors a les baixades i una nova aventura amb els companys!!

Santiago Chaguancallo

           Etapa 3: Refugi Bassegoda - Roses 65 kms i 350 D+


Eren les 8 del mati quan el moviment de la gent neguitosa per tornar a casa em va despertar quan en principi era jo qui m’havia de despertar més aviat que ells per poder preparar l’esmorzar, però que hi farem, ràpidament em vaig preparar per marxar i vaig començar a preparar el menjar comunitari amb els meus companys. Mentre que servia es podia notar a la gent que tenien ganes d’arribar a casa.
Un cop aixecat el campament era hora de pujar a la bicicleta i començar a pedalar fins a la nostre meta, bueno pedalar, pedalar poc perquè era quasi tot baixada. Per baixar ho vam fer en petits grups cosa que va estar molt bé, ja que anàvem a bon ritme i de forma segura, i clar en una baixada tan llarga i amb corbes com aquelles vaig disfrutar com un porc en un bassa de fang. Un cop aquella baixada va acabar, vam arribar a Albanyà però aquest cop quasi no vam parar.


De camí al nostre següent punt, Sant Llorenç de la Muga, vaig quedar al·lucinat amb la diferència de velocitat respecte el primer dia, ara semblava que si estiguessin vius de veritat, el primer dia semblàvem una colla de zombis, però ara anàvem a tota velocitat, es nota que hi havia ganes d’arribar.
Com que estàvem bé de temps degut a la velocitat que portàvem, van fer una petita paradeta al poble abans de començar la única zona de pujades que quedava a la ruta del dia, la zona per arribar al pantà de Boadella. La millor part d’aquella zona va ser quan al final d’una pujada xunga vam fer un passadís a tots aquells que anaven arribant i animant-los, bueno poder a l’ultim li va caure algun que altre clatellot però tot amb riures.


Desprès d’aquella zona la gent ja no estava tant a tope però encara al·lucinava de les ganes que li posaven, en alguns moments em feien pensar que anaven així perquè odiaven tant la bicicleta que volien arribar ja per aparcar-la per un temps. Un cop vista la presa i parat a menjar amb bones vistes a la gran bassa d’aigua d’una presa del riu Muga, tocava una altre baixada de aquelles que et penses que vas amb una moto tombant a les corbes, un altre lloc per disfrutar.
Continuàvem un altre cop per planer però com no, el vent ens tornava a venir de cares però aquest cop per sort no era ni la meitat de fort que el del primer dia.

Ara ja no ens aturàvem, les ganes de arribar de la gent eren tan grans que ja quasi no volien ni parar.

Un cop vam arribar a Castelló, va ser pillar el passeig que seguia el riu Muga i tirar, jo em vaig quedar a darrere perquè hi havia gent que ja quasi no podia, ells volien però les cames ja quasi no els rendien, i una petita empenta els ajudava molt. Un cop vam arribar a la desembocadura vam parar i vam fer la gran foto final, i també així la gent va poder descansar un xic, desprès de la pausa, vam arrencar per acabar a arribar fins a Roses.

Un cop dins de Roses la gent ja pensava que s’havia acabat, que nomes quedava arribar i prou, però jo no m’ho creia ja que el professor ens va fer tornar per un lloc que no fèiem mai i ja vaig pensar que estava planejant alguna cosa. La meva sospita es va fer certa quan vaig veure que ens va fer entrar a la platja per acabar-nos de cansar, amb mi no va funcionar perquè jo per la sorra relliscant encara m’emociono més però tots els altres estaven caminant. Però desprès si que vam anar fletxats cap a l’insti. Un com allà la gent ja va deixar les bicis i tot i va marxar cap a casa pitant a dormir la mona, els pobres estaven rebentats. I aquí va acabar la gran ruta de BTT que tant esperava, quina llàstima, a mi el moment d’entrar a l’insti se’m van fer trist.

                               

Ivan Ezquerra